L'art de viure: Meditació Vipassana

El text següent està basat en una xerrada pronunciada per S. N. Goenka a Berna, Suïssa, el 1980

Tothom busca la pau i l’harmonia, perquè és això el que ens falta en les nostres vides. De tant en tant, tots experimentem agitació, irritació, falta d’harmonia. I quan patim aquestes afliccions, no ens les guardem per a nosaltres mateixos, sinó que sovint també les transmetem als altres. Els que se senten desgraciats viuen immersos en una atmosfera d'infelicitat, fins al punt que els que entren en contacte amb ells també s'acaben sentint desgraciats. Certament, aquesta no és una manera molt adequada de viure.

Hem de viure en pau amb nosaltres mateixos i en pau amb els altres. Al capdavall, els éssers humans som éssers socials que hem de viure en societat i relacionar-nos entre nosaltres. Però què hem de fer per viure en pau? Què hem de fer per mantenir-nos en harmonia amb el nostre interior i mantenir-nos en pau i harmonia amb el nostre entorn, de manera que els altres també puguin viure en pau i harmonia?

Per alliberar-nos del patiment, n'hem de conèixer la causa profunda, l’origen. Si investiguem el problema, es veu clarament que sempre que comencem a generar qualsevol negativitat o impuresa en la ment, estem destinats a ser infeliços. Una negativitat en la ment, una contaminació mental o impuresa, no pot coexistir amb la pau i l’harmonia.

Com comencem a generar negativitat? Una vegada més, si ho investiguem ho veurem clar. Ens tornem infeliços quan trobem algú que es comporta d’una manera que no ens agrada, o quan descobrim que passa alguna cosa que no ens agrada. Quan passen coses no volgudes, ens tensem per dins. I quan els nostres desitjos no es compleixen, quan algun obstacle s’interposa en el camí, ens tensem de nou i ens comencem a fer nusos interns. I com que al llarg de la vida les coses no volgudes ens continuen passant i les desitjades tant pot ser que ens passin com no, seguim indefinidament immersos en aquest procés de reacció, en aquest procés de fer-nos nusos interns —nusos gordians—, de manera que tota la nostra estructura mental i física acaba tan tensa i plena de negativitat que la vida se'ns omple de patiment.

Una manera de resoldre el problema seria enginyar-nos-les perquè en aquesta vida no ens passés res de no volgut, perquè tot anés passant exactament com volem. Per aconseguir-ho hauríem de desenvolupar aquest poder o bé hauríem de buscar l'ajuda d'una persona que tingués la capacitat de fer que les coses no desitjades no passessin mai i que en canvi sempre passés tot el que volem. Però això és impossible. No hi ha ningú a qui se li compleixin sempre tots els desitjos, a qui la vida li doni sempre el que vol, sense que li passi mai res de no volgut. Constantment ens passen coses que són contràries als nostres desitjos i anhels. D’aquesta manera sorgeix la pregunta: com podem deixar de reaccionar cegament quan ens enfrontem a coses que no ens agraden? Com podem deixar de crear tensió i mantenir-nos en pau i harmonia?

A l’Índia, així com en altres països, els savis i sants del passat van estudiar aquest problema, el problema del patiment humà, i van trobar-hi una solució: si passa alguna cosa no desitjada i comencem a reaccionar generant ira, o qualsevol mena de negativitat, cal, el més aviat possible, desviar l’atenció cap a una altra cosa. Per exemple: t’aixeques, omples un got d’aigua i beus: la teva ira no es multiplicarà, sinó que començarà a disminuir. O comences a comptar: un, dos, tres, quatre. O comences a repetir una paraula, o una frase, o algun mantra, potser el nom d’un déu o d'una persona santa per la qual sents devoció; la ment es distreu, i fins a un cert punt estaràs alliberat de la negativitat, alliberat de la ira.

Aquesta solució va ser útil, va funcionar. Encara funciona. En respondre així, la ment se sent alliberada de l’agitació. No obstant això, la solució funciona només a nivell conscient. De fet, en desviar l’atenció empenys la negativitat a les profunditats de l’inconscient, i allà continues generant i multiplicant la mateixa impuresa. A la superfície hi ha una capa de pau i harmonia, però a les profunditats de la ment hi ha un volcà adormit de negativitat reprimida que tard o d’hora pot entrar en erupció i explotar violentament.

Altres exploradors de la veritat interior van anar encara més lluny en la seva recerca i, en experimentar la realitat de la ment i la matèria dins seu, van entendre que desviar l’atenció només era fugir del problema. Fugir no és una solució; has d'afrontar el problema. Si la negativitat sorgeix en la teva ment, simplement observa-la, afronta-la. Tan aviat com comencem a observar una impuresa mental, perd força i s’esvaeix lentament.

És una bona solució per evitar els dos extrems, la repressió i l’expressió. I és que enterrar la negativitat en l’inconscient no l’erradicarà, i permetre que es manifesti en forma d’accions físiques o verbals malsanes només crearà més problemes. En canvi, si només l‘observes, la impuresa desapareix i te n’alliberes.

Això pinta meravellós, però és realment pràctic? No és fàcil afrontar les pròpies impureses. Quan sorgeix la ira, ens aclapara tan ràpidament que ni tan sols ens n’adonem. Aleshores, dominats per ella, cometem actes físics o verbals que ens fan mal a nosaltres mateixos i als altres. Després, quan la ira ha passat, comencem a plorar i a penedir-nos-en, i demanem perdó a aquesta persona o aquella altra, o a Déu mateix: «Oh, vaig cometre un error, si us plau, perdona’m!». Però quan ens trobem de nou en una situació similar, tornem a reaccionar de la mateixa manera. Aquest continu penediment no serveix de res.

La dificultat rau en el fet que no som conscients de quan comença la negativitat. Comença en les profunditats de la ment inconscient, i quan assoleix el nivell conscient ha guanyat tanta força que ens aclapara i no podem observar-la.

Suposem que contracto un secretari privat perquè quan sorgeixi la ira em digui: «Mira, la ira està apareixent!». Com que no puc saber quan començarà aquesta ira, hauré de contractar tres secretaris privats en tres torns, les 24 hores del dia! Imaginem-nos que m’ho puc permetre i que la ira comença a sorgir. De seguida el meu secretari em diu: «Mira, la ira ha començat!». El primer que faré és renyar-lo: «No siguis ximple! Creus que se’t paga per alliçonar-me?». Estic tan aclaparat per la ira que no em serviran de res els bons consells.

Suposem que la saviesa preval, que no el renyo i que en canvi li dic: «Moltes gràcies. Ara haig de seure i observar la meva ira». Tanmateix, això és possible? Quan tanqui els ulls i intenti observar la ira, pensaré immediatament en el motiu d'aquesta ira, és a dir, en la persona o l’incident que l'ha propiciat. Llavors no estaré observant la ira en si mateixa: tan sols observaré l’estímul extern de l’emoció. Això, doncs, només servirà per multiplicar la ira, i per tant no és una solució. És molt difícil observar una negativitat abstracta, qualsevol emoció abstracta, dissociada de l’objecte extern que originalment la va provocar.

No obstant això, algú que va arribar a la veritat última va trobar una solució. Va descobrir que sempre que sorgeix una impuresa en la ment, a nivell físic passen dues coses simultàniament: d'una banda, la respiració perd el ritme normal –sens dubte, sempre que sorgeix negativitat en la ment respirem més fort–, això és fàcil d’observar, i de l’altra, a un nivell més subtil, comença una reacció bioquímica en el cos que produeix una certa sensació. Tota impuresa genera una sensació o altra a l'interior del cos.

Això ens ofereix una solució pràctica. Una persona normal i corrent no pot observar les impureses abstractes de la ment: la por, la ira o la passió abstracta. Però mitjançant la pràctica i l'entrenament adequats és molt fàcil observar la respiració i les sensacions corporals, totes dues directament relacionades amb les contaminacions mentals.

La respiració i les sensacions ajuden de dues maneres. Primer, com a secretaris personals. Tan aviat com sorgeix una negativitat en la ment, la respiració ja no és normal i ens crida: «Mira, alguna cosa ha sortit malament!». I no podem renyar la respiració, hem d’acceptar l'advertiment que ens fa. De la mateixa manera, les sensacions també ens avisen quan alguna cosa no va a l'hora. Així, una vegada advertits, podrem començar a observar la respiració, podrem començar a observar les sensacions, i molt aviat ens adonarem que la negativitat ha passat.

Aquest fenomen mental i físic és com les dues cares d'una mateixa moneda. En una cara hi ha els pensaments i les emocions que sorgeixen en la ment, i en l’altra, la respiració i les sensacions del cos. Qualsevol pensament o emoció, qualsevol impuresa mental que sorgeixi, es manifesta en la respiració i en les sensacions d’aquest moment. Així doncs, en observar la respiració o les sensacions, estem de fet observant les impureses mentals. En lloc de defugir el problema, afrontem la realitat tal com és. Com a resultat, descobrim que aquestes impureses perden la força; ja no ens dominen com ho feien abans. Si persistim, al final desapareixeran per complet i començarem a viure una vida pacífica i feliç, una vida cada vegada més alliberada de negativitats.

D’aquesta manera, la tècnica d’autoobservació ens mostra la realitat sota els seus dos aspectes, l’interior i l’exterior. Fins ara només miràvem cap enfora, sense tenir en compte la veritat interna. Sempre miràvem enfora per trobar la causa de la nostra infelicitat; sempre en culpàvem la realitat exterior, i intentàvem canviar-la. No havíem entès que la causa del sofriment resideix a l’interior, en les nostres pròpies reaccions cegues envers les sensacions agradables i desagradables, perquè ignoràvem la realitat interna.

Ara, amb l’entrenament, podem veure l’altra cara de la moneda. Podem ser conscients de la nostra respiració i també del que passa dins nostre. Tant si es tracta de la respiració com de la sensació, aprenem a observar-les sense perdre l'equilibri mental. Deixem de reaccionar davant del nostre patiment, i deixem de multiplicar-lo. Per contra, permetem que les impureses es manifestin i desapareguin.

Com més es practiqui aquesta tècnica, més ràpidament es dissoldran les negativitats. A poc a poc, la ment s’allibera de les impureses, es torna pura. Una ment pura sempre està plena d’amor desinteressat cap als altres, plena de compassió pels errors i el sofriment dels altres, plena d’alegria pels seus èxits i la seva felicitat, plena d’equanimitat davant de qualsevol situació.

Quan un arriba a aquesta fase, totes les pautes de conducta de la seva vida canvien. Ja no és possible fer res, verbal o físic, que pertorbi la pau i la felicitat dels altres. En lloc d’això, una ment equilibrada no només es torna pacífica, sinó que l’atmosfera del seu voltant també s’impregna de pau i harmonia, i això acaba per afectar els altres, ajudant-los també.

En aprendre a mantenir l’equilibri enfront del que experimentem a l’interior, desenvolupem també el despreniment cap a tot el que passa en les situacions externes. No obstant això, aquest despreniment no és una evasió de la realitat o un sentiment d'indiferència respecte als problemes del món. Els que practiquen la meditació Vipassana regularment es tornen més sensibles envers el patiment dels altres i fan tot el possible per alleujar-lo, però no amb agitació, sinó amb la ment plena d’amor, compassió i equanimitat. Aprenen la indiferència santa, a comprometre's plenament, a involucrar-se del tot en l'ajuda als altres, i ho fan mantenint alhora l’equilibri de la ment. D’aquesta manera, es mantenen en pau i feliços mentre treballen per la pau i la felicitat dels altres.

Això és el que Buda va ensenyar: un art de viure. Mai va establir o ensenyar cap religió, cap «isme». Mai va ensenyar cap ritu o ritual concret, cap fórmula buida als qui s’hi acostaven a practicar. En canvi, els va ensenyar a observar la naturalesa tal com és, observant la realitat interior. Per ignorància, continuem reaccionant de manera que ens perjudiquem a nosaltres mateixos i als altres, però quan sorgeix la saviesa, la saviesa d’observar la realitat tal com és, aquest hàbit de reaccionar desapareix. I és quan deixem de reaccionar cegament que som capaços de fer actes veritables, actes que procedeixen d’una ment equilibrada, d'una ment que veu la veritat i l'entén. Uns actes d'aquesta natura només poden ser positius, creatius, i útils per a nosaltres mateixos i els altres.

Cal, per tant, «conèixer-se a un mateix», un consell que han donat tots el savis. Ens hem de conèixer a nosaltres mateixos, i no només intel·lectualment en l’àmbit de les idees i les teories, o emocionalment o devotament, acceptant simplement a cegues el que hem escoltat o llegit. Aquest coneixement no és suficient. Més aviat hem de conèixer la realitat de manera vivencial. Hem d’experimentar directament la realitat d’aquest fenomen mental i físic. Només això ens ajudarà a alliberar-nos del sofriment.

Aquesta experiència directa de la nostra pròpia realitat interior, aquesta tècnica d’autoobservació, s’anomena meditació Vipassana. En el llenguatge de l’Índia de l’època de Buda, el terme passanā servia per designar el fet de 'veure', simplement, amb els ulls oberts; però vipassanā és observar les coses tal com són en realitat, no només com semblen ser. Cal penetrar la veritat aparent fins a arribar a la veritat última de l’estructura psicofísica. Quan experimentem aquesta veritat, aleshores aprenem a deixar de reaccionar cegament, a deixar de crear negativitats i, de manera natural, les antigues negativitats es van erradicant gradualment. Ens alliberem del patiment i experimentem la veritable felicitat.

La formació que ofereix un curs de meditació consta de tres passos. El primer és abstenir-se de qualsevol acció, física o verbal, que pertorbi la pau i l’harmonia dels altres. No podem treballar per alliberar-nos de les impureses de la ment i alhora continuar cometent actes físics i verbals que només les multipliquen. Per tant, el codi de moralitat és el primer pas essencial de la pràctica. Ens comprometem a no matar, a no robar, a no incórrer en conductes sexuals inapropiades, a no dir mentides i a no consumir intoxicants. En abstenir-nos de tot això, permetem que la ment es calmi prou per avançar.

El pas següent és desenvolupar un cert domini sobre aquesta ment salvatge, entrenant-la perquè es mantingui fixa en un sol objecte: la respiració. Es tracta de mantenir l’atenció en la respiració tant temps com sigui possible. No és un exercici de respiració, no la volem regular. Al contrari, observem la respiració natural tal com és, tal com entra i tal com surt. Així calmem encara més la ment perquè no es vegi dominada per negativitats intenses i, alhora, la concentrem, la fem més aguda i penetrant, de manera que també és més capaç de fer el treball de comprensió profunda.

Aquests dos primers passos, viure una vida moral i controlar la ment, són molt necessaris i beneficiosos en si mateixos, però no comportaran la supressió de les negativitats si no fem un tercer pas: purificar la ment de les contaminacions desenvolupant la comprensió de la nostra pròpia naturalesa. Això és Vipassana: experimentar la pròpia realitat mitjançant l’observació sistemàtica i desapassionada dins nostre del sempre canviant fenomen de la ment i la matèria, que es manifesta en forma de sensacions. Aquesta és la culminació de l’ensenyament de Buda: l’autopurificació a través de l’autoobservació.

Tothom pot practicar-la. Tothom s’enfronta al problema del patiment. És una malaltia universal que requereix un remei universal, no sectari. Quan patim per culpa de la ira, no és una ira budista, una ira hindú o una ira cristiana. La ira és la ira. Quan un s’agita com a resultat d’aquesta ira, aquesta agitació no és cristiana, ni jueva, ni musulmana. La malaltia és universal. El remei també ha de ser universal.

Vipassana és aquest remei. Ningú no farà objecció a un codi de vida que respecta la pau i l’harmonia dels altres. Ningú no farà cap objecció a desenvolupar el control sobre la ment. Ningú no farà cap objecció al desenvolupament de la comprensió de la seva pròpia naturalesa, mitjançant la qual és possible alliberar la ment de les negativitats. Vipassana és un camí universal.

Observar la realitat tal com és, observant la veritat interior, és conèixer-se a un mateix directament i a través de l’experiència. A mesura que es practica, ens alliberem del patiment que provoquen les impureses mentals. Partint de la veritat basta, aparent i externa, podem penetrar fins a la veritat última de la ment i la matèria. Llavors som capaços de transcendir això i d'experimentar una veritat que està més enllà de la ment i la matèria, més enllà del temps i l’espai, més enllà del camp condicionat de la relativitat: la veritat de l’alliberament total de totes les contaminacions, de totes les impureses, de tots els patiments. Tant se val quin nom donem a aquesta veritat última és irrellevant; és l’objectiu final de tothom.

Que tots vosaltres experimenteu aquesta veritat última. Que totes les persones s'alliberin del patiment. Que gaudeixin d'una veritable pau, una veritable harmonia, una veritable felicitat.

Que tots els éssers siguin feliços!